ArtĂ­culos - Costumbres y tradiciones

EL CĂ€NTIR

L'Agenda
nĂşm.62, setembre 2017, pp.22-23

Fins fa poc, sobre tot a pagès, el càntir era un dels elements imprescindibles si es volia tenir l'aigua fresca. Principalment a l'estiu, doncs aquesta peça de terrissa té la particularitat de fer l'aigua fresca gràcies a la transpiració, la qual és possible gracies a la porositat del materials de que esta fets. La terrissa, al humitejar-se, en contacte amb l’aire, refresca el líquid de l’interior. D'aquí que la seva vida sigui més bé curta, uns dos anys, doncs els porus es van tapant. Ja ho diu el refrany Càntir nou fa l'aigua fresca.

Però que és un càntir?. Doncs bé, el càntir, baldraca, cànter, silló, selló, botijó o pitxell, és un recipient que serveix per emmagatzemar líquids, principalment aigua, i que està compost per un dipòsit, anomenat botxa, coronat per un petit promontori anomenat mugró. Més estret de la base que de dalt, amb un orifici per on s'emplena, anomenat broc o tarot, i un de més prim, per on es beu, anomenat galet. D'aquí l'expressió de «beure a galet». I tot aquest conjunt, està coronat per una ansa, que és el que ens permet agafar-l'ho.

I tot i que el més habitual és veure'l de terrissa, a causa de les característiques tèrmiques d'aquest material, motiu per el que no poden estar envernissats, es poden trobar càntirs de materials diversos, com el vidre, la porcellana, el metall o el plàstic.

I del cĂ ntir s'ha de dir que va esdevenir una unitat de mesura fins que no es va adoptar el litre com a tal. AixĂ­ un cĂ ntir valenciĂ  equivalia a 12 porrons lleidatans, 12,8 porrons barcelonins o gironins o 16 porrons tarragonins.

Però no només es feia servir per beure, sinó que de càntirs n'hi havia de molts tipus, depenent de l'ofici en el que eren emprats. Els més grans eren els de carboner o segador que a més de complir la funció de traginar l’aigua també servien per beure en feines comunitàries. Els més petits eren els de bateig, envernissats, que servien per la cerimònia religiosa del baptisme. El càntir de regadora era simplement un càntir comú amb la senzilla mutació del galet per la pinya de rall, que permetia regar per aspersió. El càntir per fer una lavativa, degut a la seva funció, tenia el galet molt llarg i prim. I encara un darrer, l’únic càntir de dos brocs era el del ferrer, doncs quan el ferrer havia de col·locar el cèrcol de ferro a les rodes de fusta del carro calia escalfar-lo, però per evitar cremar la fusta, ràpidament anaven tirant aigua, per això s’emprava un càntir de dos brocs.

I tot i que han desaparegut molts dels centres terrissaires del nostre país, actualment cal destacar Verdú (Urgell), amb els seus reputats càntirs de terrissa negra o fumada, i La Bisbal d'Empordà, amb càntirs envernissats i decorats. Tot i que, per veure el que ha estat aquesta indústria el millor és fer una visita al Museu del Càntir d'Argentona, amb més de 4.000 exemplars. Tot i que el més antic dels trobats a l'estat està conservat al Museu de Beniaján (Múrcia), i fou descobert a la propera necròpoli de Puntarrón Chico i pertany a la cultura argàrica que va florir al sud-est de la península entre 1800 aC i 1300 aC. I evidentment un estri tant popular no podia quedar exclòs del folklore. Així tenim dites populars com: Càntir i selló, és senyal de festejador. El pitxell fa olor del vi que ha estat en ell. I frases fetes com: Anar a raig de càntir (anar molt bé, sense dificultats). Anar com un raig de càntir (tenir diarrea). Deixar-les anar a raig de càntir (enraonar molt i sense mirament).

I per acabar, un apunt pictòric. El que fora gran pintor Joaquim Sorolla, màxim exponent del luminisme valencià, es va fer ressò d'aquesta peça en dues de les seves obres: un oli titulat precisament El botijo (1905), en el que una noia ajuda a beure a un nen, i una altre titulat Madre e hija. Playa de Valencia (1916) on en un racó es veu un càntir.